El passat 14 de maig vaig anar a veure l'obra de teatre Cecília, una adaptació de l'obra Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. És una adaptació de l'Encarna, una actriu i dramaturga catalana que ha dirigit la seva pròpia obra de teatre. L'obra és adaptada en l'actualitat i ens fa qüestionar diferents aspectes sobre la història original i el moment en la qual va estar escrita. És una manera entretinguda i més divertida d'introduir-nos als clàssics mentre l'intèrpret et fa reflexionar sobre la mateixa història.

L'elecció de l'obra és força senzilla; la meva mare coneix des de fa molts anys a l'actriu i va pensar que anar a veure-la en una obra de teatre seria una bona manera de passar temps en família mentre gaudim de la cultura. Lligades a aquesta elecció, les meves expectatives no eren gaire altes, ja que inicialment, en veure que és una adaptació d'un clàssic, vaig pensar que no seria del meu gust. A més a més, em van comentar que l'obra original és una mica complicada si no estàs especialment informat sobre alguns aspectes de la sequera, aleshores les meves expectatives van baixar una mica en pensar que potser no entendria diferents factors de l'argument. Però sense cap mena de dubte les expectatives van ser completament superades amb molt d'èxit.

L'obra va ser representada al Centru, un petit teatre situat al centre de Vila-seca. No és un teatre gaire gran i és força antic, per aquesta raó les condicions en les quals es troba en l'àmbit tècnic no són especialment àmplies, però sí que ofereix els suficients recursos per a tenir una il·luminació i un espai sonor correcte.

Pel que fa a l'argument de l'obra, és necessari agafar de referència l'obra original d'aigües encantades de l'autor modernista Joan Puig i Ferreter. L'obra se situa en un petit poble de Tarragona, quan la Cecília torna a casa dels seus pares i es troba amb el problema d'una preocupant sequera en la qual viuen els habitants del poble des de fa temps. La protagonista decidirà trencar les idees dels seus pares i proposar una nova manera de solucionar el problema de la sequera. En comparar l'obra original amb l'adaptació podem apreciar la gran feina que ha fet la dramaturga; manté textos de l'obra originals, però també afegeix matisos nous per fer-la més actual, surt del personatge per mostrar un punt de vista extern que ens convida a reflexionar i ens genera monòlegs on ens parla el personatge en sí independentment de les indicacions de l'autor. Concretant el text de l'obra, vull recalcar la metàfora que es manté present en gran part de l'obra, que si no m'equivoco és la següent: "l'àguila volarà del galliner". Aquest joc de paraules està present en tota l'obra, i, especialment, en un moment en què l'actriu surt del personatge mentre per incitar-nos a la reflexió mentre ens recita un monòleg que ens fa qüestionar diferents aspectes sobre l'impacte d'aquesta obra i el reflex que encara té de la societat actual. En el moment en què està recitant aquest monòleg l'actriu es troba baix de l'escenari, entre el públic, donant ocells de paper a diferents persones fent referència a la metàfora comentada anteriorment. Considero que és un moment molt important de l'obra i que és una forma d'aproximar-nos a la història i de mantenir actiu i atent el  públic.

Les capacitats de l'actriu, eren, sense cap mena de dubte, molt completes i àmplies. Des del primer moment fins a l'últim, que es manté sola dalt de l'escenari, no se la veu petita ni molt menys amb poca presència escènica. Omplia per complet tot l'escenari amb la seva energia (ja sigui positiva, activa, negativa, passiva... independentment del moment de la trama). Defensava la història de forma impecable i mantenia en tot moment l'atenció del públic. A més a més, es tractava d'una proposta multidisciplinar, ja que podíem veure una sèrie de moviments corporals, sobretot a l'inici, i un control corporal constant, a més d'un moment en què l'actriu acompanya el seu text amb una petita melodia amb un ukulele. Un fet que m’agradaria recalcar i que em va cridar especial atenció va ser la respiració; l'actriu tenia constantment controlada la respiració i la feia funcionar segons el que ella volia fer sentir. També considero important recalcar la capacitat de fer diferents personatges (principalment quan representava els  pares de la Cecília) en molt poc temps i mostrar clars matisos que ens donaven a conèixer a cada un dels personatges independentment que els representés la mateixa persona.

Pel que fa a l'escenografia és força senzilla. A dalt de l'escenari veiem dues o tres caixes de fusta que són combinades de diferents formes a mesura que avança el relat, una catifa al centre de l'escenari, i un dels objectes més rellevants de la història; un pal de pluja (instrument en forma de tub que simula el so de la pluja) que representarà el moment en què plou dins de l'argument. Tot i que l'escenografia fos simple, gràcies a la il·luminació i el moviment de l'actriu, podem  situar diferents espais dalt de l'escenari. També s'utilitza un recurs força interessant com és la sorra per representar la relació que té amb els seus pares.

L'actriu es canvia de vestuari tres vegades. Les tres ho fa dalt de l'escenari, és a dir, es va traient capes. A l'inici la podem veure amb una mena de bata, a continuació amb un vestit negre, i després amb una samarreta en la qual podem llegir  "la meva obra és la meva vida". Els tres vestuaris també poden representar les tres etapes principals per les quals passa la protagonista.

Endinsant-nos en l'espai sonor, vull anomenar dos aspectes que em van semblar molt interessants: la música tecno i les veus en off. En diversos moments s'usa el recurs de les veus en off per representar comentaris del poble o converses indirectes amb la protagonista. Crec que estan molt ben definides i utilitzades en uns moments molt concrets. D’altra banda, , en més d'una escena, principalment en escenes intenses i caòtiques, podem veure l'aparició de fragments de música tecno, que ens aproxima la història a l'actualitat i ens ajuda a entendre les emocions del personatge.

L'obra és dirigida, adaptada, i interpretada per l'Encarna Laínez i Robert, i produïda per Amelie productions, una companyia creada durant el 2019 per l'actor Josep Maria Piñol. La companyia està formada per aquest actor, per l'Encarna i per l'Anna Fortuny.

El moment en què ha sigut produïda aquesta adaptació també ha sigut molt encertat; considero que la sequera actual també és un tema que ens pot tocar molt de prop i és molt interessant veure una obra que reflecteix una situació molt semblant però en una altra època. Si ens comparem amb aquella època i la seva manera d'actuar podem concloure diferents idees, com per exemple, que el constant rol de poder dins de la societat encara es manté avui en dia. A més a més, a través de diferents monòlegs ens sorgeixen qüestions sobre la importància d'aquesta sequera al món i de la capacitat de buscar solucions; realment solucionem els problemes que se'ns presenten com creiem que s'han de fer o com ens han ensenyat a fer? La Cecília també es planteja aquesta qüestió.

Personalment, la rebuda d'aquesta obra per a mi va ser molt positiva. Vaig trobar-me interessada per la història en tot moment, no vaig perdre el fil i les meves emocions durant tota l'obra van anar variant. Crec que és una obra molt interessant per tothom, però sobretot pels amants del teatre o de la literatura, ja que podran trobar diferents aspectes dels quals s'hi podran inspirar. En el moment en què vaig sortir del teatre vaig sentir interès cap a la història original i crec que que una obra de teatre retorni l'interès d'una espectadora cap a una de les obres clàssiques és un fet molt important. És una sort que la història de Joan Puig i Ferreter es mantingui igual de viva i que avui dia ens continuï qüestionant diferents aspectes de la vida.